OFF

2N TRIMESTRE

POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ

L’exposició “Poètiques de l’emoció” que presenta l’espai CaixaForum ens presenta diverses obres d’èpoques i contextos diferents per tal de mostrar-nos com les emocions s’han transmès durant la història de l’art.

Les obres es divideixen en tres espais, segons la temàtica de cada una d’elles. Les obres que treballen l’emoció a través de la figura humana estaven agrupades en les sales amb parets vermelles; aquelles que treballaven a partir de paisatges estaven agrupades en les sales amb parets blanques, i les que treballaven a partir del context de la protesta o revolta social s’agrupaven a les sales de parets grogues.

L’espai que treballa a partir de figures humanes ens ensenya les diverses maneres en que una persona pot expressar les seves emocions. Les obres daten d’èpoques molt separades en el temps, des d’obres escultòriques i pictòriques del romànic i el gòtic a produccions audiovisuals actuals.

Veiem, per exemple, dues obres molt diferents: una obra gòtica que ens mostra un grup de persones, entre els quals hi ha Maria Magdalena i la Verge Maria, observant a Crist a la creu. Podem veure com l’artista posa l’emoció en l’expressió facial dels personatges, la posició corporal o fins i tot el moviment de la roba. L’altra obra és un vídeo fet per Bill Viola l’any 2002, que pretén mostrar una onada d’emocions. Comparteix amb la primera obra que també veiem un grup de persones, però en aquest cas no tenen un referent comú com l’altre tenia a Crist a la creu, sinó que sembla que cadascun estigui al seu propi espai i senti una cosa diferent. Aquesta obra, tant diferent a l’altra en format, ens mostra com canvia en una persona una mateixa emoció, a través de posar el vídeo en càmera lenta així que pots veure exactament com canvia l’expressió de cadascuna de les persones que hi apareix.

El segon espai que observem és el de parets blanques, que tracta la temàtica dels paisatges. Les obres d’aquest espai són sobretot pintures, i algunes fotografies, que ens mostren diversos paisatges. Una obra que em crida molt l’atenció és Posta de Sol, de Joaquim Mir. Aquesta pintura té influència del fauvisme (pel lliure ús dels colors) i del impressionisme (pel tipus de pinzellada), però amb una essència romanticista que ens transmet molta emoció.

Em sembla molt curiós que precisament l’obra que menys m’havia cridat l’atenció al principi sigui la que la guia tria per tal d’explicar-nos una de les maneres en que els artistes intenta transmetre. Aquests dos relleus en bronze encerat de negre de Günther Förg, que simulen la imatge d’un bosc, serveixen a la guia per fer-nos relacionar les característiques físiques de l’obra amb l’emoció que ens transmeten; parlem de que ens sembla fosca,rugosa, dura i freda, i acabem relacionant aquestes amb el misteri, la inseguretat i la por. Això ens mostra com a través dels sentits relacionem allò que veiem amb les emocions.

Comencem el recorregut per la secció d’obres sobre revolució en una sala on es projecten dos vídeos: un d’un home cantant (fent playback) davant d’un públic, i l’altre que mostra una dona cantant en un escenari davant d’una platea buida. Aquesta obra s’anomena Turbulent, i és de l’artista iraniana Shirin Neshat. Ens mostra amb aquesta videoinstal·lació una metàfora per la societat iraniana: l’home, que fa playback d’una cançó popular, rep l’aclamació d’un gran públic, mentre la dona, que canta una cançó no tradicional on utilitza la improvisació, no té ningú observant-la. Veiem així com lamentablement no hi ha lloc per la dona en l’art al seu país, i com és molt més difícil ser una dona artista (i no artista també) en el món islàmic.

En aquesta secció veiem també diverses fotografies de manifestacions, com també dues obres de Joan Miró, entre elles l’obra Maig 1968, que a través de l’art abstracte ens parla de la revolta estudiantil que es va patir en aquest moment a Europa. Aquesta secció, però, també ens mostra una part més alegre de la societat, com són les festes o celebracions. Podem veure, per exemple, un vídeo del francès Iván Argote, que demana en un ascensor envoltat de desconeguts que li cantin l’aniversari feliç, ja que és nou a la ciutat i no hi ha gaire gent amb qui el pugui celebrar.

M’ha interessat molt aquesta exposició, sobretot per la manera en que estava organitzada, ja que al estar dividit per temàtiques podies fer una molt bona comparació de com aquests havien estat representats durant la història de l’art. A més, exposaven obres d’autors de contextos molt diferents, i considero això molt enriquidor ja que et dona una perspectiva molt més àmplia de l’art i també de la societat que no pas veure els artistes més coneguts o de llocs més propers.

FUNDACIÓ MAPFRE: PICASSO-PICABIA: LA PINTURA EN QÜESTIÓ

Picasso-Picabia. La pintura en qüestió és una exposició que planteja la comparació entre dos artistes, Pablo Picasso i Francis Picabia, els quals van viure a la mateixa època i, per tant, compartir certs estils i tendències. Una mostra de diverses obres d’aquests pintors en les diferents èpoques ens permet apropar-nos a la pintura de cada un dels artistes, a la vegada que veure com van evolucionar en relació a l’altre i quin impacte van tenir en la història de l’art.

Aquesta exposició està organitzada per la Fundació Mapfre, la seu de la qual es troba a la Casa Garriga Nogués, edifici situat al carrer Diputació, a l’eixample de Barcelona. Aquesta casa va ser dissenyada per l’arquitecte Enric Sagnier per la família de banquers Garriga Nogués, de la qual pren el nom. És un edifici que va ser construït entre 1902 i 1904, d’estil eclèctic, que pren molta inspiració en el modernisme. L’edifici ha tingut diverses funcions durant els anys: fins al 1936, la família Garriga Nogués hi va viure, durant la Guerra Civil va estar desocupat i al finalitzar aquesta, va ocupar-la el col·legi religiós Sagrados Corazones de Jesús y de María. Més tard, va servir de seu del Grup Enciclopèdia Catalana, entre 1983 i 2004, època en la que es va fer una primera remodelació (feta per Jordi Bonet i Armengol el 1987). Finalment, al 2007 Jordi Garcés va fer una altra reforma per tal de transformar l’edifici en un hotel, que ocupa els pisos superiors de l’edifici, i per adaptar-ho en la planta baixa i el primer pis al Museu Fundació Francisco Gòdia. Al 2015, la casa va passar a ser la seu de Barcelona de la Fundació Mapfre.

L’exposició va començar quan, al entrar, ens vam aturar davant de dues grans fotos col·locades de costat, que mostraven a Picasso i Picabia asseguts en una cadira, amb rostres seriosos i expressions semblants, que al estar col·locades les fotografies d’aquesta manera, semblava que els pintors estiguessin encarats. En aquest punt, ens van fer una presentació de ambdós pintors, explicant-nos la seva biografia, on vam començar a veure els paral·lelismes entre els dos, ja que havien sigut contemporànis i s’havien mogut per entorns molt semblants, tant a nivell geogràfic com a nivell social.

Després d’aquesta introducció, vam accedir a la primera sala, on s’exposaven diverses obres on els artistes havien treballat amb el cubisme. Malgrat existir moltes semblances en les temàtiques treballades, es podia apreciar una clara diferència entre les obres dels dos autors. Picasso, que va ser un dels principals artistes d’aquest moviment, aposta per una visió més austera, utilitzant una gamma cromàtica no gaire extensa, centrat molt més en el tractament de les formes. Picabia, en canvi, pinta el que denomina com cubisme òrfic, que proclama la supremacía del color i la llum.

La següent sala ens mostrava el punt on l’obra dels dos pintors estava més allunyada. Ens vam centrar en dues obres concretes que mostraven perfectament aquest allunyament, ja que ambdues eren un retrat del mateix personatge, l’escriptor Guillaume Apollinaire, que havia estat ferit al cap durant la Primera Guerra Mundial i que morí mesos després a causa de la gran epidèmia de grip del 1918.

El retrat que feia Picasso era de caràcter realista: fet a llapis, mostrava el perfil de Apollinaire amb el cap embenat per la ferida, amb posat seriós, per tal de dignificar el personatge i fer honor a la seva importància. Mentrestant, Picabia en fa una interpretació completament diferent, i apropant-se al Mecanicisme, ens mostra al poeta transformat en màquina, juntament amb la frase Tu ne mourras pas tout entier (tu no moriràs sencer).

Avançant en l’exposició, vam trobar-nos amb una sala on es mostraven les obres que havien fet ambdós dins de la tendència Espanyolista, un moviment que va aparèixer el 1850 que es dedicava a retratar la cultura espanyola, tan exòtica i diferent per la resta d’Europa. Els dos artistes s’hi afegeixen a causa de les seves arrels espanyoles, pintant a dones flamenques, i probablement també perquè aquest tipus de quadres eren més comercials i això també els afavoria a nivell econòmic.

La següent sala ens mostrava el moment on la pintura de Picasso i Picabia era més semblant. Per una banda, Picabia va pintar en aquesta època una sèrie de quadres anomenada Monstres que, remuntant-se a les seves arrels clarament burgeses, mostrava personatges de l’alta societat transformats per tal de ensenyar la seva faceta més fosca i perturbadora, fent-nos veure com havia canviat l’opinió de Picabia d’aquella gent amb la que solia ajuntar-se. 

Picasso, per l’altra banda, va pintar una sèrie de quadres que va anomenar Metamorfosi, on es dedica a experimentar amb la pintura, partint d’una forma inicial que després s’anava transformant a mesura que afegia figures noves. El procés de creació prenia més importància que el resultat final, ja que el que volia el pintor era treballar amb la transformació que patia el quadre des de que el començava a pintar fins que estava finalitzat.

Podem veure, en aquestes dues series de quadres, que els pintors utilitzen una gamma cromàtica semblant, i també que els dos utilitzen la figuració però els personatges dels seus quadres acaben transformats en quelcom no humà, característiques que ens permeten apropar l’obra dels dos artistes.

A continuació vam visitar un espai on es mostrava l’etapa més dadaista de Picabia, on trenca completament amb els convencionalismes dels quals tan renega aquesta tendència. Ens van parlar d’una obra concreta, anomenada Ball de Sant Vito, formada per un marc de fusta en el qual hi ha varies cordes lligades on podem veure diverses paraules escrites amb tinta. 

A continuació, vam veure breument una sèrie de retrats tant de Picasso com de Picabia on mostraven persones de la vida personal dels pintors des d’un punt de vista entre cubista i surrealista, i veiem com utilitzen els colors i les formes per parlar de la relació que tenien amb aquestes persones. Un quadre on vam posar més atenció va ser Retrat de Dora Maar, on ens mostra una dona de mirada seductora i pintada amb colors extravagants, que com era de fàcil endevinar, era la seva amant. 

Ja al final del recorregut, l’última sala ens mostrava les darreres obres dels dos artistes. Picasso va treballar retrats fent un retorn al cubisme i també utilitzant diverses tècniques o temàtiques que havia utilitzat durant la seva trajectòria artística, oferint una visió renovada d’aquest cubisme pel qual és tan conegut. En el cas de Picabia, veiem reflexada en els seus quadres la seva baixa condició econòmica, que va fer que reutilitzes vells quadres per tal de crear noves obres, que s’allunyen de la figuració completament mostrant l’art més abstracte del pintor.

Aquesta exposició em va semblar una manera molt interessant tant de conèixer ambdós pintors com els estils que treballaven. A partir d’exposar paral·lelament les obres de Picasso i Picabia, em va permetre entendre millor l’evolució de diversos corrents pictòrics i les seves diferents facetes. Em va semblar també un gran encert establir aquest diàleg entre els dos pintors, ja que ens van explicar que era una proposta que mai s’havia fet abans, i que en la meva opinió, ens ajuda a apreciar com de correlacionats estaven els artistes en aquesta època i com l’existència de la competitivitat entre aquests permet fer avançar l’art. També m’ha agradat conèixer més facetes de Picasso, del qual majoritàriament veiem només la seva obra cubista, i descobrir a Picabia, el qual m’ha fascinat amb la seva pintura.

FUNDACIÓ VILA CASAS: MUSEU CAN FRAMIS

Can Framis és un museu que forma part de la Fundació Vila Casas, una fundació privada creada per l’empresari Antoni Vila Casas, que té l’objectiu de promocionar l’art contemporani català. La fundació compta amb cinc museus a Barcelona on s’exposen obres escultòriques, fotogràfiques i pictòriques. L’espai de Can Framis compta amb una exposició permanent de pintura creada per artistes catalans des dels anys 60 fins l’actualitat, i també acull exposicions temporals.

L’edifici on es situa el museu és una antiga fàbrica tèxtil del segle XVIII propietat de la família Framis, que caigué en desús amb el temps.  L’espai va patir una renovació dirigida per l’arquitecte Jordi Badia on es van reformar dues de les naus i se’n va reconstruir una de nou per tal de millorar l’espai i fer-lo més adequat per acollir un museu.

L’exposició permanent es distribueix en diverses sales on les obres estan agrupades per aspectes bastant trivials, ja que al tractar-se de una colecció privada que pertanyia a Antoni Vila Casas, les obres no van ser adquirides amb la finalitat de crear una exposició amb una línia temàtica marcada. Per tant, les diverses obres poden ser agrupades per aspectes com el color, el tipus de pintura o qualsevol altre aspecte que li doni a la sala algun tipus de caràcter únic que la distingeix de les altres.

Considero molt interessant la proposta d’aquest museu, ja que al estar creat a partir de les obres adquirides per l’empresari Vila Casas, podem veure el recull d’obres molt diferents, de temàtiques molt diverses i artistes molt diferents. Crec que visitar Can Framis és una oportunitat de fer un tastet per mig segle d’art, que a part del valor acadèmic que això suposa, és una fascinant experiència per la gent que estimem la pintura on pots descobrir temàtiques, estils i artistes nous i enriquir la teva cultura.

1R TRIMESTRE

 MUSEU DE GRANOLLERS: 224. GRN. TERROR.

El Museu de Granollers presenta aquesta exposició del duet artístic FRAU format per Helena Pielias i Vicenç Viaplana sobre el bombardeig que va patir la ciutat al 1938.
L'exposició es dividia en tres parts. La primera era una fotografia aèria de Granollers, que volia mostrar el punt de vista que tenia la persona que va tirar les bombes sobre la ciutat. La segona també era una fotografia, aquesta des de més a prop, que mostrava també una vista panoràmica de Granollers. La tercera era una instal·lació formada per una passarel·la elevada envoltada de cossos embolicats amb teles blanques que volien simular els cadàvers de les víctimes que hi va haver en el bombardeig (concretament, 224). La passarel·la et portava a un mur amb papers on hi havien escrites preguntes que convidaven a la reflexió. Tot això anava acompanyat d'una banda sonora creada expressament per l'exposició que volia representar la foscor humana, que sonava cada cop més fort a mesura que t'endinsaves en la passarel·la.



CAIXAFORUM: TURBULÈNCIES

Aquesta exposició reuneix 20 obres d’artistes molt diferents però que totes tenen el punt comú de que fan una crítica sobre el món que vivim i construïm, provocant una turbulència, és a dir, una sacsejada en el nostre pensament que ens obre els ulls cap a diferents temes, i que ens remou les emocions i els pensaments.

Aquesta exposició es troba en una sola sala, al centre de la qual hi ha un espai tancat que ens mostra una videoinstal·lació (que malauradament no vam poder veure) i que també ens marca una circumferència al seu voltant que podem usar de recorregut per tal de veure totes les obres. La primera obra que trobes al entrar es titula l’Idiota del mes (una al·legoria a la figura del empleat del mes), i ens parla de les màscares que portem tots en aquesta societat. Col·locant aquesta obra al inici del recorregut, el comissari ens convida a treure’ns la nostra màscara al observar l’exposició, per tal de mirar-la sense prejudicis i aprendre’n tant com puguem.

Vam veure de seguida que totes les obres de l’exposició creaven un diàleg amb la persona que la presenciava, és a dir, totes elles tenien una connexió molt directa amb l’espectador, i es notava que les obres buscaven (i aconseguien) remoure quelcom en tu i fer-te reflexionar, cosa que va fer que em cautivés des d’un bon principi. Una de les que em van semblar més interessants van ser L’Embalatge, d’Equipo Crónica, un grup d’artistes que es dedica a fer reinterpretacions d’obres d’art i critiquen el fet de que s’utilitzin com a marca. En aquest cas, l’obra era un embalatge del Guernica, on es veia només un tros del quadre i tota la resta estava embolicat, i ens parla de la història que va tenir el Guernica i de com Carrero Blanco volia aconseguir el quadre (per això l’embalatge, ja que es el que s’ha de fer quan es transporta una obra) per tal de que no estigués exposat ja que no li interessava que es fes públic el que el quadre expressava.

Una altra obra molt interessant eren els Barrils Giratoris, fets per un artista mexicà que va fer aquesta proposta artística fent una crítica de l’abús del petroli i com tota la societat gira al voltant d’aquest encara que s’està acabant, i utilitza la ironia per tal de criticar com el seu país intenta afrontar aquest problema.

Malgrat veure tantes obres impactants, sens dubte la que em va impressionar més va ser la última, una obra de Bill Viola que es diu The Raft, que utilitza el llenguatge audiovisual per mostrar-nos com les persones ens adonem del que realment té valor i ens ajudem els uns als altres quan estem als pitjors moments. Aquesta projecció ens mostrava un grup de gent d’edats, gèneres i ètnies diferents totes en un mateix espai, esperant, una imatge que ens podia recordar molt a una parada de tren malgrat comptar amb un fons completament neutre. La gent gairebé no es comunicava entre ella, i com que el vídeo es reprodueix en càmera molt lenta, podiem fixar-nos en els comportaments de cada un dels personatges, que actuaven de diferents maneres que podem entendre moltíssim relacionant-les amb les seves característiques físiques. Aquesta calma de cop es veia interrompuda per una gran corrent d’aigua que els mulla a tots, arribant fins i tot a tirant-los al terra, que té lloc durant varis minuts. Quan aquesta acaba, podem veure com tota aquesta gent s’ajudaven els uns als altres i es comportaven d’una manera dràsticament diferent entre ells. Em va semblar molt impactant aquesta imatge i em va agradar molt el missatge que transmet. Em va recordar moltíssim a la cançó Un Estrany Poder, d’Els Amics De Les Arts, ja que parla del mateix concepte utilitzant un llenguatge diferent, el de la música. La tornada diu:
"Qui ens ha donat l'estrany poder de creure sempre en la sortida? Per què en el moment més fosc de tots, hi ha tanta vida?" Crec que aquests dos versos resumeixen millor la obra de Bill Viola del que jo ho podria fer mai, i em va agradar molt poder fer aquesta connexió entre les dues obres, ja que em va ensenyar com es pot transmetre un missatge de maneres molt diferents.

MACBA: UN SEGLE BREU

Aquesta exposició, feta a partir de la Col·lecció MACBA, pretén mostrar un recorregut que mostra el recorregut canviant de l’art des del 1929 fins l’actualitat, dedicat a les etapes i moments més significatius.

L’exposició es divideix en 11 sales diferents, que estan ordenades de manera cronològica. La primera està dedicada a les primeres dècades del segle XX, la segona mostra l’art que es va crear durant la Guerra Civil Espanyola, la tercera i quarta es concentren en l’art de la postguerra i l’abstracció, la cinquena ensenya l’art dels anys 60, el qual es va basar molt en la publicitat i els mitjans de comunicació, la sisena mostra l’art de finals de la dècada dels 60 i principi dels 70 enfocat sobretot cap al tema de la ciutat, les sales 7 i 8 es dediquen també al mateix període però parlant del moviment feminista i l’art que es va crear a partir d’aquest, la novena sala mostra l’art dels anys vuitanta i la seva relació amb l’activisme i la cultura popular, la desena ens mostra l’art de la dècada dels 90 , molt relacionat amb la política i que utilitza noves formes com les instal·lacions, i per últim, la sala 11 mostra l’art més recent, caracteritzat per basar-se en la crítica social i política, enfocant-se cap a les relacions econòmiques, la globalització, les desigualtats en la distribució de poder i les relacions humanes. També hi havia una última sala on es projectava una pel·lícula titulada Hydra Decapita, de The Otholit Group, que ens parla d’un món subaquàtic habitat pels descendents dels africans llançats al mar des dels vaixells d’esclaus.

Contràriament a la majoria d’exposicions que he vist del MACBA, em va agradar molt com estava organitzada aquesta exposició, amb una distribució molt clara i que seguia un ordre ben establert. Nosaltres no vam seguir l’exposició en ordre cronològic sinó que la guia va proposar una forma molt més dinàmica de enfocar la visita i ens va demanar pels nostres interessos, mostrant-nos així les parts que considerava que ens agradarien més. Crec que malgrat alterar així la cronologia de la exposició, aquesta decisió va ser un encert, ja que ens mantenia a tots molt més atents i desperts, creant un diàleg en comptes d’un únic discurs. A més a més, les explicacions de la guia eren suficients per entendre el context històric de les obres malgrat no seguir un ordre cronològic.

Personalment, em va semblar molt interessant l’art feminista i l’art vinculat a l’activisme que es trobaven a les sales 7, 8 i 9. Una obra que em va cridar especialment l’atenció va ser la de Jenny Holzer, basada en els seus Inflammatory Essays que tracten sobre la intolerància, la violència, el consum desmesurat, les relacions entre sexes i l’abús de poder. Aquesta obra, que ocupava una paret sencera, mostrava cartells de diferents colors em diverses frases molt interessants relacionades amb aquests temes, que em van agradar especialment ja que incitaven a la reflexió a més de transmetre unes ganes de revolta i lluita contra tots aquests temes.

 

FESTIVAL PANORÀMIC GRANOLLERS

Aquest festival es dedica a explorar la relació entre el cinema i la fotografia, i promou els nous llenguatges audiovisuals, donant a conèixer  a nous artistes. Té lloc a Roca Umbert, on hi ha diversos espais on es distribueixen les diverses exposicions.

A l’Espai d’Arts, en una gran sala a la planta baixa, es mostrava una exposició de Simon Menner, titulada Surveilliance Complex, que mostrava el material fotogràfic que l’artista va poder aconseguir dels arxius secrets de les policies de l’antiga Alemanya Democràtica i de l’antiga Iugoslàvia. Durant l’exposició, l’artista explicava, amb l’ús d’un traductor ja que no parlava l’idioma, com havia treballat aquestes fotografies i què l’havia portat a fer aquest treball, fent l’exposició molt més dinàmica i interessant. A una sala més petita, situat a una planta més elevada de l’edifici de l’Espai d’Arts, es projectaven en bucle diversos curtmetratges de tipus documental fets per joves creadors.

A la sala Dents de Serra, la més gran de Roca Umbert, es presentaven diverses exposicions. Una d’elles, amb el nom de Anivdelarev, es mostrava el cartellisme sorgit de les diverses revoltes populars que han tingut lloc recentment en la història. A part d’una xerrada amb els comissaris de l’exposició, també vam tenir l’oportunitat durant el dia de crear els nostres propis cartells. A aquesta sala també hi havia una exposició titulada El Gran Río i una mostra sota el nom de Biblioteca de la revolta que ens ensenyaven un projecte audiovisual i una mostra de llibres, respectivament, també relacionats amb el tema de la revolució.

A La Tèrmica, un espai molt interessant ja que es pot apreciar com antigament Roca Umbert era una fàbrica, es mostrava el treball d’artistes que utilitzen nous mitjans audiovisuals com a eines d’expressió i investigació.

A les diverses sales del Centre d’Arts en Moviment, es mostraven exposicions fotogràfiques i una instal·lació sonora, un dels espais que va resultar més impactant, ja que consistia en dos violins, una viola i un violoncel que els visitants de l’exposició podien destrossar tirant pedres que hi havia al terra als instruments, reivindicant així la revolta contra allò establert, i la destrucció com a forma de progrés. També hi havia en una de les sales una secció on es projectaven llargmetratges i curtmetratges relacionats amb el concepte de revolta que protagonitza l’edició d’enguany del Festival Panoràmic.

Considero que l’exposició era molt interessant, sobretot perquè el tema del que parlava m’agrada bastant, però personalment no sento una connexió gaire forta amb els tipus de llenguatges que s’utilitzen en aquest festival, sobretot els que hi havia a l’exposició de La Tèrmica. En canvi, els films del Centre d’Arts en Moviment em van semblar cautivadors, i també em va semblar una gran oportunitat poder presenciar el treball de Simon Menner mentre ell mateix explicava com havia treballat, malgrat que la traducció no es corresponia del tot amb el que estava dient l’artista, un fet que em va semblar un gran error, ja que la meitat de informació es perdia o distorsionava. Tanmateix, penso que és un festival molt ben organitzat i que aquests nous llenguatges, malgrat no ser del meu interès personal, mereixen tenir més representació, i gaudir d’aquesta en un espai tan impressionant com el de Roca Umbert és una gran oportunitat tant pels artistes que presenten la seva obra com tots aquells que van a presenciar-la.